En defensa del terraplanisme

En defensa del terraplanisme

La matèria està formada per unes estructures semi-buides a les que anomenem àtoms, que a la vegada formen enllaços químics per a crear molècules. Aquestes al seu torn poden, en alguns casos concrets, ajuntar-se en grans quantitats per a formar la unitat bàsica de la vida: la cèl·lula. Tot i que tots sabem que la vida es fonamenta en els compostos orgànics, les cèl·lules segueixen estant majoritàriament formades per aigua, un compost inorgànic, i en un percentatge respecte la seva massa total al voltant del 70% — poèticament el mateix percentatge amb què l’aigua ocupa la superfície terrestre!

Si féssim una entrevista pel carrer, la aclaparadora majoria dels transeünts coincidirien amb el que acabo de dir, i potser aquells que no hi coincidissin servirien de material per a la nova edició de l’APM. Però si indaguéssim i preguntéssim a aquesta mateixa gent per alguna evidència que sostingués el seu coneixement, l’aclaparadora majoria quedaria empetitida al costat de l’ara absoluta totalitat d’entrevistats incapaços de donar cap justificació remotament convincent des d’un punt de vista lògic, ja no diguem des del rigor científic. Seria mes precís llavors que parléssim de creences més que no pas de coneixement.

«Que la divulgació científica ha heretat el rol de sistema de creença popular per a assumptes metafísics en substitució de les generacionalment jubilades creences religioses no resulta massa xocant de sentir o inaudit. El que és més interessant és que en adoptar aquest rol es desproveeix a la ciència de la seva actitud definitòria envers al coneixement: l’escepticisme.»

Des del punt de vista de l’experiència subjectiva quotidiana la matèria és contínua i densa, i estem a anys llum de poder tenir una opinió fundada sobre la quantitat d’aigua que cobreix la superfície terrestre. Per a qualsevol constatació del contrari es necessiten eines de mesura capaces de detectar fenòmens en ordres de magnitud en els que els nostres sensors, els sentits, simplement no operen. També des del punt de vista de l’experiència subjectiva quotidiana, la Terra és plana. Com a mínim pels urbanites que viuen a ciutats, on el radi de visió es delimita pel bloc de pisos de la vorera del davant, no hi ha cap indici que faci sospitar el contrari. Amb una preparació bastant meticulosa pots a tot estirar fer experiments que et donin — com en gairebé tots els experiments científics — mostres indirectes de la curvatura de la superfície, o més concretament del fet que aquesta no sigui plana.

El moviment terraplanista és un bagul sense fons per a material còmic, i potser n’és particularment risible el per què. ¿Per què les suposades “elits” responsables de l’enganyifa s’esmerçarien — dins del generós elenc que ens podem imaginar si pensem en temes apetitosos sobre els que mentir per a un govern — en enganyar a la població sobre un aspecte tan naïf com la forma de la Terra? Deixant de banda per descomptat la dificultat de portar a terme un pla d’engany massiu al llarg de tants segles i amb tants agents involucrats, des dels malvats magnats orquestrant-lo a simples pilots d’avió simulant llegir les seves sabudament falses cartes aeronàutiques. Però precisament si una cosa no podem dir del terraplanisme és que la idea sigui òbviament absurda des d’una perspectiva empírica, considerant la pura evidència observacional de la que disposem la majoria de nosaltres.

Amb tota la seva ridiculesa, els terraplanistes segueixen estant un esgraó per sobre d’aquells que s’enriuen d’ells per inèrcia, encara que sigui pel mer impuls de qüestionar un relat. Impuls que, per cert, constitueix la base del pensament científic.

 


[1] Tots els experiments que es descriuen quan sorgeixen aquestes discussions — quasi sempre online —  es basen en observar la desaparició d’un objecte per la línia de l’horitzó, ja sigui un vaixell o el disc solar. Sent estrictes, a partir d’una instància d’aquests experiments la hipòtesi d’una terra cilíndrica es tant plausible com la d’una Terra esfèrica, pel que s’haurien de repetir els experiments per a diferents direccions (vaixell) o punts geogràfics (posta de Sol) per a poder descartar-la.